Barcelona, 15 de setembre del 2009

Benvolgut Sr. Carles Pérez,
Us comuniquem que hem rebut la vostra carta i que ha estat debatuda a la nostra plataforma. Així mateix, després d’una reunió amb els membres més actius del grup, hem decidit tornar-vos a escriure per agrair-vos l’interès amb què heu tractat les nostres queixes, un agraïment que fem extensiu al Sr. Rusinés.

Us volem comunicar que els darrers mesos nosaltres també hem pogut comprovar que el percentatge de publicitat en castellà ha baixat, cosa que ens satisfà, però també és cert, tal com dieu vós mateix, que queda molta feina per fer. Molt sovint trobem anuncis en què l’únic català que sentim és el de la introducció; la resta és tot en castellà, com ara cançons o comentaris de professionals que fan propaganda del producte. I d’això no se’n poden dir “anuncis en català”. No obstant, i gràcies a les explicacions que ens heu donat, entenem que són empreses que no es volen anunciar en la nostra llengua i que feu tot el que és possible per canviar la situació, cosa que també us agraïm.

Hi ha, però, punts sobre l’ús i el model de la llengua que expresseu a la vostra carta en els quals discrepem. El primer és que no admeteu que hi hagi hagut un canvi en la forma d’entrevistar les persones que no entenen el català. Hem pogut comprovar que, molt sovint, el conductor o conductora d’un programa d’entrevistes, canvia d’idioma quan es troba al davant d'una persona que no parla la nostra llengua, encara que l’entengui, mentre que fa uns quants anys les entrevistes es feien habitualment en català, malgrat l’entrevistat no entengués la nostra llengua i per aquesta raó disposava d'un auricular que li traduïa les preguntes. És un exemple d'aquest canvi el programa Els matins, en què el dia 19 de gener, a les 13 h, un cuiner japonès demostrava que entenia perfectament el nostre idioma —ja que feia exactament tot el que el senyor Cuní i altres convidats li suggerien—, però després de pocs minuts, i per causes desconegudes, vam constatar que les cinc persones que s’adreçaven al cuiner es van posar a parlar en castellà. No cal parlar del programa El club, en el que la majoria dels convidats no entenien el nostre idioma, cosa que provocava que una bona part del programa fos en castellà.

També ens informeu que tots els guions són revisats i que passen uns quants filtres. Nosaltres hem pogut constatar que els filtres no funcionen bé o que, directament, no es respecten. El fet que un periodista digui “búsqueda” en comptes de cerca (TN, 29/06/09), així com “arropar” en lloc de donar suport (3/24, 17/06/09) o “aixecar ampolles” per irritar (3/24, 07/11/08), mentre llegeix des del teleapuntador, són mostres de que es té poca cura de la llengua. Podem entendre que, a causa de la fortíssima pressió del castellà que patim, en una connexió directa un periodista pugui dir algun barbarisme, tots ens podem equivocar, però creiem que és inadmissible que un professional digui “tormenta”, “tenir que”, “valla” o “prendre’s foc”, o que una presentadora digui “la gota que ha colmat el got”, “acutxillar”, etc..

El cas de les sèries de producció pròpia encara és més dramàtic ja que se suposa que hi ha un conjunt de professionals que vetllen per aconseguir un producte de qualitat: els guionistes, els lingüistes, el director, l’actor mateix i el personal de postproducció. Com es possible que un actor de Ventdelplà digui “calentar unes pizzes” en comptes d'escalfar? (capítol 182), o “estar de peu”? (capítol 305). Com és possible rodar una excel·lent sèrie com Serrallonga, en la que es té cura de tots els detalls i deixar que un bandoler de les Guilleries del segle XVI parli xava? Podríem continuar aportant molts més exemples on es mostra poc respecte pel bon ús de la nostra parla..

Sabem que la llengua és dinàmica i canviant, però creiem que és un error que TVC “reflecteixi l’empobriment del català de la nostra societat”, segons les paraules de la Sra. Mònica Terribas (conferència a l’Ateneu Barcelonès, 19/02/09). El que hauria de fer la nostra televisió és justament el contrari: intentar guarir la llengua en comptes d’agreujar la malaltia, una malaltia ja diagnosticada per part dels més grans filòlegs i lingüistes catalans actuals, com per exemple el Sr. Joan Solà. Alguns dels membres del nostre grup —originaris de l’Alguer, Bèlgica, Dinamarca i Anglaterra i que han estudiat la llengua oficial dels seus països— ens informen que a les respectives televisions això no passa. Hi ha una llengua estàndard respectada per tothom i que, generalment, no coincideix amb el llenguatge que es parla al carrer. En aquest sentit, l’escriptora Najat El Hachmi, en un article publicat el dia 28/07/09 a El Periódico, també convida TVC a desvincular-se d'aquell català del carrer, ja castellanitzat, per tornar a adoptar un català més genuí i més pur, com ja es feia a Dallas i Bola de Drac, dues sèries que van tenir un èxit aclaparador i que, a més, van enriquir la nostra forma de parlar.

El Sr. Rusinés també ens informa que de vegades les solucions lingüístiques adoptades al vostre llibre d’estil s’acaben incorporant al diccionari normatiu. Això ens preocupa bastant, ja que l’intent de reflectir l'empobriment del català de la nostra societat, com diu la Sra Terribas, barrejat amb el relaxament dels professionals de TVC, com ens comunica el Sr. Rusinés, pot crear un còctel explosiu per al català que no faci sinó enfortir més el catanyol.

Una altra qüestió que també ens amoïna és tenir diferents punts de referència lingüístics que es contradiuen. Sovint hem notat que un mot o una expressió són acceptats per l'ÉsAdir però no per la normativa. Nosaltres creiem que això fomenta confusió i moltes vegades no se sap quin model cal seguir.

En definitiva, potser us poden semblar exagerades les nostres afirmacions i també us pot semblar que només es tracta de la “percepció”, així ho defineix el Sr. Rusinés, d’un nombre reduït de persones, però estem convençuts que la Sra. Mònica Terribas deia la veritat quan a la conferència de l’Ateneu, afirmava que “hi ha conductors que no fan cas del que se’ls diu”, que hi ha professionals que “no tenen el nivell C de català”, que hi ha “gent a qui se li revisa un text i que l’endemà el diu malament”, que tenim una cadena de televisió on “últimament s’han produït errors increïbles” i on hi ha “gent que no té respecte ni cura per la llengua”.

Com diu el Sr. Rusinés, la vostra feina és important. Nosaltres diríem que molt important, i és per això que també desitgem que pugueu aconseguir els objectius de millora lingüística que us heu fixat. No hi ha mitjà més poderós que la televisió, i, de la mateixa manera que TV3 ens va ensenyar a dir bústia en comptes de busson, ara ens està ensenyant a dir que “el jugador li ha donat a la pilota”, que els “vaixells ja haurien d’estar de volta cap aquí” i d’altres barbarismes absolutament vergonyosos. Si seguim per aquest camí, i manllevant la frase a Quim Monzó, un dia un presentador dirà “ni curts ni mandrosos” i ningú tindrà un atac de riure (o de vergonya) perquè ja estarem del tot catanyolitzats. Vet aquí el poder i la importància de la televisió. Perquè les persones no aprenem la llengua oral ni a les escoles ni amb les gramàtiques, sinó escoltant com parlen altres persones i intentant imitar-les, i si les persones que considerem més solvents (ja que surten a la televisió i la llengua és el seu ofici) parlen malament, la resta del país també ho farà. Per tant, si tal com ens diuen, TVC va néixer amb vocació de normalització lingüística, cal que aquesta televisió s’obligui, de manera inexcusable, a utilitzar la llengua amb la màxima correcció.

Pel que fa a la nostra plataforma, us hem de donar la raó. És força difícil aglutinar prou gent, ja que vivim en un temps on no tan sols hi ha una tendència cap a l'isolament i l'individualisme, com dieu vós, sinó també cap a la decepció global, tant en el món polític i econòmic com en el social i cultural. Els ciutadans d’aquest país necessitem tornar a creure en els representants de cada sector, i per aconseguir-ho calen més fets que paraules. I és aquesta decepció col·lectiva envers el mitjà cultural que és TVC la que ens porta a seguir defensant el català que s’hi fa servir, esperant que el nivell de la llengua, tant pel que fa al model com a la freqüència d’ús, millori considerablement. Continuarem, doncs, aquesta tasca a través de la creació de paròdies i d’articles denunciant les anomalies del català de TVC... però amb un somriure, i esperant que ben aviat se’ns acabi la feina.

Cordialment,

PS: Enviem copia d'aquesta carta al Sr. Rusinés.