EL CATALÀ QUE ARA ES PARLA I EL QUE VOLEM SENTIR A LA TELEVISIÓ PÚBLICA ANTONI DALMAU / ESCRIPTOR D'articles sobre el català de TV3 se n'han escrit una colla i és possible que alguns lectors, només de llegir el títol d'aquest que ara comença, pensin en la cançó de l'enfadós. Sobretot perquè la majoria d'aquests articles han adoptat un to més aviat purista i s'han situat en aquell àmbit de discussió de límits tan opinables com la pugna permanent entre "el català que ara es parla" i el que voldríem sentir en tot moment a la nostra televisió pública. Crec que és probable, fins i tot, que els responsables dels temes lingüístics a TV3 abordin resignadament, com un inconvenient o una ganga de l'ofici, l'enèsima queixa del televident rondinaire, que voldria que la "nostra" televisió visqués en un món lingüístic puríssim, ben lluny de la promiscuïtat i la imperfecció que, en aquesta matèria com en tantes d'altres, regna pels nostres carrers. AQUEST ARTICLE, ENCARA QUE SEVERAMENT crític en algun aspecte determinant, no voldria seguir un filó tan ric -i tan inacabable, d'altra banda-. Per això voldria començar-lo amb una declaració general de suport envers la tasca que, en el tema lingüístic, duen a terme la nostra televisió pública i la majoria dels seus professionals, una tasca certament difícil en un mitjà tan trepidant i tan subjecte a múltiples pressions. Crec sincerament que TV3, com l'escola catalana, i a desgrat de les seves mancances i imperfeccions, continua sent una de les escasses taules de salvació a les quals encara pot aferrar-se la nostra llengua, en una supervivència cada vegada més difícil. Que cada dia, a totes hores i en tots els gèneres, els ciutadans d'aquest país puguin tenir accés a una televisió tan raonablement ben feta i ben parlada constitueix sens dubte tot un motiu de satisfacció i, per dir-ho clarament, tota una esperança de present i de futur. I AIXÒ QUE, COM QUALSEVOL TELEVIDENT més o menys apassionat, l'autor d'aquest article també observa coses que no acaba de comprendre. Per exemple, que un barbarisme flagrant, d'aquells incontestables, pugui saltar de bon matí a la pantalla i repetir-se, una i altra vegada, al llarg de tot el dia sense que ningú hi posi remei. O bé que algun veí de Ventdelplà de tota la vida tingui un accent barceloní tan descarat. O que a un periodista esportiu se li puguin exigir tota mena de qualitats professionals -per exemple, un coneixement exhaustiu d'una quantitat sorprenent d'anècdotes i de minúcies totalment irrellevants- menys la de parlar amb un mínim de correcció la llengua de la casa. (Per cert: això del català de les retransmissions i programes esportius a les televisions sí que es mereixeria un article monogràfic, que no és l'objecte del que ara teniu a les mans.) FETS TOTS AQUESTS PREÀMBULS i quasi justificacions, ja és l'hora d'abordar la crítica de més fondària que ens havíem proposat. I neix d'una sèrie que ha merescut tantes lloances com Les veus del Pamano, en la qual Lluís M. Güell ha sortit molt airós del difícil repte de traslladar a les imatges un món tan complex i tan ric com la novel·la originària de Jaume Cabré. És veritat que tot ens semblava una mica precipitat i que algunes coses potser no se'ns acabaven d'explicar tan bé com caldria -cosa segurament inevitable-, però tanmateix sí que és ben cert, també, que la sèrie traspuava autenticitat i sacsejava les nostres emocions amb bona llei. Així, doncs, una sèrie pràcticament rodona, si no fos perquè... vet aquí que la gent del Pallars Sobirà havia oblidat per complet el seu registre lingüístic natural i s'expressava en un català oriental indiscutible, tenyit fins i tot en alguns casos d'aquell to xava que sentim tan sovint a Barcelona. Només, filant molt prim, ens va semblar distingir en algun dels alumnes de l'escola un accent del país, però la cosa era tan excepcional que semblava que el foraster fos ell i no pas tots els altres pallaresos. Com és possible? ¿Com pot reproduir-se amb tanta fidelitat l'època, el paisatge, la vestimenta, les relacions socials, el dramatisme de la història, i en canvi perpetrar un atemptat tan directe a la realitat de la muntanya catalana? No cal dir que la majoria dels actors eren magnífics i que difícilment oblidarem el rostre "verídic", que fins ara tan sols havíem pogut imaginar, del mestre d'escola, de la senyora o de l'alcalde feixista de Torena. El problema és que els dos darrers no eren o no semblaven pallaresos, com havien de ser-ho sense trair d'una manera tan evident la realitat i la novel·la. Resulta incomprensible... EL PROBLEMA ÉS QUE JA HI HA PRECEDENTS de patinades com aquesta, cosa que fa pensar en una premeditació que, si fos certa, sí que mereixeria alguna severa exigència de responsabilitats a la televisió catalana. Vet aquí que una altra gran superproducció de la casa, un altra de les fites indiscutibles en ambició i pressupost de les darreres temporades, incorria en una incongruència semblant. Em refereixo, esclar, a Serrallonga. També en aquest cas els responsables de la sèrie van ser capaços de pensar en tota mena de detalls, amb la voluntat encomiable de reconstruir un personatge, un temps i un territori. Però a l'hora d'escollir el protagonista -sí, el protagonista-, van recórrer a un actor que hauria encaixat perfectament en una trama urbana contemporània d'algun barri barceloní o metropolità, però que parlava amb un accent d'arrel inequívocament castellana. Serrallonga, potser no és inútil de recordar-ho, era un bandoler català del segle XVII que corria per les Guilleries... NO SE M'ACUDEIX CAP EXPLICACIÓ convincent a badades com aquestes, amb franquesa. No tinc cap motiu per dubtar de la professionalitat de les nostres productores i de la televisió catalana. ¿És possible que, quan s'aborda una sèrie d'aquest tipus, mai no es plantegi a fons el tractament lingüístic que se li ha de donar? I si és així, ¿és possible que es decideixi trair a consciència un element tan fonamental, tan determinant, per estalviar-se problemes de càsting, o de difusió, o de vés a saber quines estranyes raons? ¿O és que el problema és la nostra diversitat lingüística? Pensant en això darrer, algú ja ha recordat amb pertinència l'experiència desgraciada de Lo Cartanyà, en la qual sí que semblava possible recórrer al català occidental més aviat per fer-ne befa. ATESA LA REINCIDÈNCIA EN DUES SÈRIES paradigmàtiques de la casa, no hi ha cap altre remei que pensar que, efectivament, TV3 té un problema seriós amb la llengua, o si més no amb la varietat amb què els catalanoparlants ens expressem. I això ja no és un error petit, una minúcia, un barbarisme que s'escapa, una retransmissió esportiva desafortunada. Això ja té més entitat, i algú hauria de pensar-s'ho. Article original: http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=178489